SOTA LA MAJESTUOSITAT DEL PEDRAFORCA

La primera vegada que vaig pujar al Pedraforca, no deuria tenir més de 16 anys. Llavors, la muntanya, tot i està molt present a casa gràcies a les revistes "Desnivel" del meu pare, als documentals dels diumenges al vespre de "Al filo de lo Imposible" i a les històries d'escalada del meu avi, l'únic cim que havia coronat havia sigut el del Matagalls.
 I va ser justament amb l'Òscar, que quan el vaig conèixer ja duia una motxilla plena de cims a l'esquena, quan vaig fer el Pedraforca. I he de reconèixer, que tot i el cansament físic i mental, em va encantar. Em va encantar estar a dalt de tot, sentint com el vent feia ballar els meus cabells i com l'adrenalina que corria pel meu cos desprès de la grimpada, em feia tremolar tot el cos. El tacte de la roca sota els dits em va fer pensar, que justament allò, era el què volia fer. Escalar. Pujar-me per les parets, grimpar...en definitiva, omplir la meva vida de muntanya...

potser desitjava que acabés la pujada??

Ja arriben al nostre objectiu!

 I 16 anys desprès, segueixo sentint aquell pessigolleig a la panxa cada cop que miro el Pedraforca, i m'encanta, quan en Guillem, el mira, somriu i diu que ell, el pujarà algun dia.

Mirador del Gresolet

Objectiu assolit!

Aui ha sigut un dia diferent. Hem abandonat la rutina d'un dimarts qualsevol d'estiu, i hem fet una ruta molt bonica; Saldes-Mirador de Gresolet-Refugi Lluis Estasèn-Saldes. Uns deu quilòmetres de silenci, de verdor, de papallones de colors i somriures, i sempre sota la mirada imponent dels dos gegants de pedra...